Presentació Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic

imagen

El mes de Desembre de 2019, 4 anys després de la creació de l’Assemblea de Barris per un TurismeSostenible (ABTS) per part d’un bon nombre de col·lectius i entitats veïnals, i a la vista de com elturisme feia estralls en la vida de la ciutat, sent el generador de gran part dels problemes queafecten a veïns i veïnes dels seus barris (augment dels preus del habitatges i expulsió del veïnat,apropiació del espai public, desaparició del comerç tradicional i de proximitat, explotació laboral,afectació a la mobilitat en el transport public, contaminació deguda a l’activitat de Creuers iAvions,…) es va concloure un període de reflexió que es va materialitzar en un canvi de nom querespongués a aquesta incompatibilitat, així com a compartir una anàlisi de l’evolució de laturistització, les polítiques al seu voltant i del mateix col·lectiu, passant a dir-se des d’aquestmomentAssemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT). abandonant formalment eltermeTurisme Sostenible, a parlar de sostenibilitat social i urbana i donant encara més visibilitat alconcepte deDecreixement Turístic.

Recordant la història recent de la ciutat, el PSC va promocionar el turisme sota el model Barcelonaamb motiu dels JJOO, i ha vingut perfeccionant–lo al llarg dels governs, incloent els tripartits ambERC i ICV, seguint la lògica del com més, millor i ignorant la crítica veïnal creixent. Durant el seumandat (2011-2015), CiU va seguir el mateix esquema tot forçant-ne l’acceleració sota les seveslògiques encara més mercantilitzadores i ultraliberals.

El 2015 la turistització era ja un conflicte visible a la ciutat. Ho prova el fet que les crítiques almodel turístic eren presents als programes electorals de dues candidatures municipals, una d’elles lade Barcelona en Comú que va guanyar les eleccions. Algunes polítiques valentes que va impulsar al’inici, com la moratòria i posterior Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT),necessari i alhora insuficientment restrictiu, anirien desinflant-se al llarg del mandat, fins a acabaren autèntics fiascos. Per exemple, l’acord Port-Ajuntament (que permet l’ampliació del moll decreuers), l’aprovació d’una ordenança de terrasses dictada pel Gremi de Restauració, o el nou Plad’Estratègia de Màrqueting Turístic de Barcelona, pensat a mida dels lobbies i basat en criterisempresarials.

Acabat el mandat i celebrades les darreres eleccions, BeC governa en aliança amb el PSC, a quicedeix les competències turístiques, Jaume Collboni assumeix Promoció Econòmica i XavierMarcé, Turisme i Indústries Creatives. Els regidors s’han manifestat en contra del decreixement turístic en diverses ocasions, i apunten a polítiques de més promoció encara, sovint amb coartada decultura, innovació i ciència, i als paranys de desestacionalització i desconcentració del turisme.

D’altra banda, la Generalitat sembla que no vol percebre els efectes reals de la turistització aBarcelona i a Catalunya, i basa bona part de la seva política econòmica al fals miracle del turisme.Només mobilitzacions fortes i sostingudes en el temps com la de SOS Costa Brava semblen generarcerta reacció per la seva part. Des de l’ABDT no deixem d’exigir a totes les administracions elscanvis de polítiques imprescindibles per aturar i revertir aquests processos.

A més dels impactes socials (habitatge, mobilitat, transport públic, desaparició de comerçtradicional, salut pública, massificació de l’espai urbà, etc.), laborals i ambientals, la petjada decarboni del turisme a Barcelona fa palès que la reducció d’emissions de CO2 a la ciutat passanecessàriament pel decreixement turístic.

El Districte d’Horta-Guinardo no es aliè als efectes del Turisme Massiu. La turistització-gentrificació dels barris del centre de la ciutat ha generat un efecte Tsunami amb l’augment delslloguers dels habitatges del districte, units a la proliferació dels Habitatges d’Us Turístic (HUTs), enuna gran part il·legals, que ha propiciat l’expulsió i substitució del veïnat, la saturació d’alguneslínies de transport public ( Autobusos al Carmel pel Parc Güell), o l’apropiació del espai públic (lesbateries del Turó de la Rovira n’és un clar exemple).

Les administracions, empeses pels lobbies, faciliten la situació amb polítiques públiques iactuacions que propicien, quan no promouen, aquest estat de coses. La política de la patadaendavant, exportant el model que ja ha saturat el centre de la ciutat a les zones perifèriques i restadel territori, en una política de creixement continu e il·limitat, disfressat en molts casos peractuacions suposadament beneficioses pel veïnat. Un exemple clar es el projecte del Parc dels TresTurons, amb l’expulsió del veïnat, o els Jardins Pla i Armengol, que formen part del Corredor verdCiutadella-Collserola i que actuen com a zones «humides» per afavorir les migracions turístiquesdes de el centre de la ciutat fins la perifèria. Això ha estat així manifestat sense embuts per part delsresponsables de Turisme de la ciutat.

La situació actual ocasionada per la pandèmia de la COVID 19 no ha fet mes que evidenciar lafeblesa del monocultiu turístic a Barcelona i a gran part del país, amb un gravíssim impacte sobrel’economia de la ciutat i molt especialment en les vides de milers de treballadors i treballadoresprecàries. El lobbys turístics empenyen perquè desapareixin les poques mesures reguladoresexistents i que facilitin un ràpid creixement turístic tan aviat com el control de la pandèmia hopermeti. Un clar exemple es la normativa de terrasses, les ampliacions de les mateixes a costa delespai public sembla que han vingut per quedar-si.

El 27 de setembre, es va celebrar el Dia Mundial del Turisme, jornada escollida històricament perla indústria turística global per celebrar el seu «èxit» i expansió constant, un model de creixementdesbordant i, deien, infinit. Què voldrien celebrar enguany, quan la pandèmia ha aturat el turisme
arreu del món ensorrant les economies que més en depenien, especialment les d’aquest sud d’Europa precaritzat i especialitzat com a espai turístic global? En aquest any en quèmalauradament el coronavirus ens ha donat la raó , evidenciant els perills que la dependència delturisme comporta una vulnerabilitat econòmica brutal i fa que les regions més dependents delturisme siguin les més afectades per la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Els llocs de feina són els més precaris i explotats, quan no directament en negre com ha quedat demanifest amb els ERTOs. El suposat motor econòmic ha resultat ser un motor altamentcontaminant, dopat amb diners públics i, com es veu ara, gripat.

Hem d’escoltar als lobbies parlar de rescat del sector turístic basant-se en un suposat interès públic,demanat un esforç públic per mantenir l’estructura que permeti tornar a les mateixes pràctiques,basades en creixement continuat, precarització laboral, espoli territorial, turistització i gentrificació .Un rescat a fons perdut, sense cap mena de contraprestació ni propòsit d’esmena, quan hauria de seral revés: el sector turístic, principal beneficiat de la ciutat les darreres dècades ha de rescatar lespersones que ha precaritzat fins a una vulnerabilitat extrema, ha de fer-se responsable d’algunes deles moltes necessitats que la pandèmia i les seves conseqüències ha creat o agreujat. En aquestsentit, la cessió gratuïta i desinteressada d’infraestructura turística ara mateix buida i totalment inútilés el mínim exigible al Gremi d’Hotelers.

No s’ha de rescatar aquest sector ja molt afavorit, sinó les seves ex-treballadores com a personesque més ha vulnerabilitzat i, en general, de les capes de població més malparades per la pandèmia iels seus impactes. La inversió pública ha d’anar adreçada a la diversificació de l’economia ensectors més justos, la seva promoció i la formació d’aquestes persones en els mateixos. El turismede masses ni hi és ni se l’espera, difícilment tornarà i ja sabem quines conseqüències tindria si hofes, mentre a la ciutat hi ha més millers de persones que dormen al carrer, i ja abans del Covid hihavia mes de 600 famílies a la mesa d’emergència a la espera d’un habitatge, quantes no n’hi hauràara?.

A Barcelona cal habitatge social, habitatges amb serveis per a gent gran, centres de dia , casals debarri i de joves, etc. Espais que posin al centre les cures i la vida, i per facilitar les coses a una xarxaveïnal que, els darrers mesos, ha tornat a demostrar que és l’eina social més eficaç. Ara és elmoment de donar un gir radical al model de ciutat. Les necessitats es multipliquen i les resumeix,més que mai, la d’una ciutat per a qui l’habita. Hi ha massa en joc per pretendre que la soluciópassi per destinar diners públics a mantenir la maquinària parada durant 2 anys i després tornar almateix joc de sempre

1 'M'agrada'